Va ser el 1884, a conseqüència del II Congrés d’obrers tipògrafs celebrat a València, quan es varen establir les bases que portarien a la creació de l’Agrupació Socialista Valenciana, integrada quasi en la seua totalitat per obrers de l’Art d’Imprimir.

En agost de 1887 es va iniciar una campanya d’actes públics per a exposar els principis fonamentals del socialisme.

En anys successius el PSOE va prenent protagonisme social, i es van creant agrupacions locals al ritme del creixement de la militància.

El 1894 es va commemorar el segon aniversari del Centre Obrer de València i es va aprofitar per refermar les teories revolucionàries dels treballadors.

El 1898 Pablo Iglesias es va presentar com a candidat per València, encara que no va aconseguir més que 79 vots front als 6000 de Blasco Ibàñez.

Al 1912 comença la dictadura de Primo de Rivera durant la qual els partits i sindicats no van funcionar i els militants s’encontraven baix vigilància policial.

Al 1930 dimiteix Primo de Rivera i al 1932 es convoquen eleccions que són guanyades pels republicans i socialistes.

El 18 de juliol de 1936 es produeix la rebel·lió militar feixista, i València es manté al costat del govern republicà legalment constituït.

L’agost de 1937, davant la conducta indisciplinada dels directius de la Federació Socialista Valenciana, l’Executiva Nacional no va tenir més remei que decidir la seua destitució i substitució pel Comitè de l’Agrupació de València, que es va fer càrrec de la Federació Socialista Valenciana el 25 d’agost. La lluita de tendències tenia aleshores el seu centre d’acció a València, on, a més a més del Govern, s’havien concentrat els principals líders polítics.

En 1938 el govern Negrín havia fixat provisionalment la seua seu a València, encara que després es va traslladar a Barcelona. L’Agrupació de València va contribuir a la lluita antifeixista durant la guerra civil amb la presència de molts dels seus afiliats en els fronts de combat.

Els tres darrers mesos de la República van ser uns temps dramàtics. Els revessos dels fronts, la caiguda de Catalunya, l’hostilitat entre els partidaris de resistir i els entreguistes, presagiava un final indigne per a la causa republicana.

A mitjan març de 1939 es convocà a Madrid una reunió de les poques federacions que encara funcionaven per destituir la legítima executiva del partit, que va haver d’eixir d’Espanya per no caure en mans franquistes.

En acabar la guerra civil, el 1939, la clandestinitat va ser un company inseparable per a les forces democràtiques d’esquerres que no es van exiliar.

El règim franquista va instaurar una repressió estructurada, amb afusellaments i empresonaments dels oponent per així neutralitzar les organitzacions polítiques que havien defensat la República.

El PSOE era un dels partits que no estava preparat per a la clandestinitat, per ser un partit parlamentari i de masses, com també ho era l’UGT.

Enmig del terror i la misèria, els pocs afiliats que aconseguien trobar-se i reconèixer-se, reiniciaven els fils d’uns contactes que s’anirien afermant a poc a poc.

El PSOE estava organitzat a l’interior d’Espanya a les presons, camps de concentració i de treball, en les grans ciutats i a través de la guerrilla. Per altra part, també existia l’organització de l’exili, sobretot a França, on es van a celebrar els congressos del PSOE i de l’UGT durant la dictadura. El PSOE, molt delmat per la repressió, sense recursos econòmics i amb grans divergències entre l’interior i l’exili, perdrà terreny polític a Espanya, en benefici d’altres organitzacions polítiques, com el PCE o CC.OO. Fins a 1972, als membres del PSOE que restaren a Espanya ni tan sols se’ls va permetre votar en els congressos del partit.

Existia confusió, falta de coordinació, absència de consens ideològic i programàtic, i un conflicte creixent entre els dirigents de l’interior i els de l’exili respecte a les estratègies i tàctiques bàsiques. El PSOE passarà per diverses etapes successives a partir del XI Congrés de l’exili (1970) a Toulouse, en el qual per primera vegada varen entrar a formar part de l’executiva militants de l’interior. Si en el XI Congrés s’havia mantingut la unitat, el XII Congrés, celebrat a Toulouse, seria conegut com el congrés de l’escissió, i també com el de la renovació o el renaixement del PSOE. El procés de renovació socialista es confirmaria i ratificaria en el XIII Congrés Federal (octubre de 1974), celebrat a Suresnes, als afores de París, on Felipe González Márquez seria nomenat Primer Secretari del partit.

A principis dels anys seixanta es va crear a València el Partit Socialista Valencià (PSV), l’àmbit d’actuació del qual se centrarà, bàsicament, a la Universitat, i en algunes comarques del País Valencià. L’origen del PSV es troba a la Universitat de València, on un grup d’estudiants decidiran organitzar-se i promoure la consciència nacionalista en l’àmbit universitari, per a posteriorment estendre-la per les comarques del País Valencià.

La ideologia del PSV era d’un catalanisme moderat. La declaració de principis del partit assenyalava que el PSV “aspira a integrar les classes treballadores valencianes en la lluita contra el capitalisme i l’opressió nacional, i per la realització del nostre poble com una comunitat lliure i socialista”, i que tenia “afinitats respecte al Principat de Catalunya i les Illes Balears, amb les quals formava la comunitat nacional dels Països Catalans”.

El PSV va mantenir contactes amb la resistència nacionalista de Catalunya, amb el Moviment Socialista de Catalunya i amb altres organitzacions. El PSV s’havia creat en un moment en què pràcticament no existien partits -a excepció del PCE-, tot ocupant l’espai nacionalista i socialista, cosa que, unida a l’esquerranització creixent de la Universitat després de maig de 1968, serà motiu de confrontació i crisi en el PSV, i la principal causa de la seua posterior desaparició com a partit.

La desaparició del PSV el 1968, va suposar que el nacionalisme com a tal estigués absent de la política valenciana durant un lustre, fins que a finals de 1973 es varen crear els Grups d’Acció i Reflexió Socialista (GARS) i més endavant el primer Partit Socialista del País Valencià (1974).

L’expansió del PSOE a València va ser lenta des de 1975 fins al començament de 1977, tot iniciant-se un ascens en els mesos immediats a les eleccions generals de juny de 1977. València havia aconseguit que un dels seus militants, Josep Lluís Albinyana, entrara a formar part de l’Executiva Federal, i dos més, Enrique Sapena i Justo Martínez Amutio, al Comité Federal. La correlació de forces del partit va fer que no existís un líder clar en la federació, de manera que es va elegir una direcció col·legiada formada per Manuel del Hierro, Joan Pastor i Joan Lerma. La nova executiva es va encarregar d’elaborar les llistes i d’organitzar les eleccions generals de juny de 1977.

A les eleccions autonòmiques i municipals de maig de 1983, el PSPV-PSOE aconseguiria la Presidència de la Generalitat Valenciana, convertint-se Joan Lerma en el primer President. S’iniciava una època de govern de la Generalitat durant la que es va consolidar la institució, s’ampliaren les competències i començà el procés de modernització de la societat valenciana amb la persona que la va representar: Joan Lerma.

La Comunitat Valenciana progressa i es transforma amb l’impuls dels socialistes. Mai el poble valencià havia viscut una època de transformacions i d’èxit col·lectiu tan intens. El govern socialista de la Generalitat Valenciana prioritzà la lluita per la igualtat. Els seus grans objectius van ser la creació de llocs de treball, l’accés a la salut dels ciutadans, l’extensió de l’educació i la cultura i la promoció de les persones majors.

La defensa de la llengua i de la identitat dels valencians varen centrar també l’acció dels socialistes en el Govern valencià.

El símbol més important va ser la construcció del metro a València, que hui utilitzen milions de ciutadans. Un altre dels grans projectes de la Generalitat va ser la creació del Museu de les Ciències. Un projecte de l’etapa socialista que permetrà a milers de valencians l’accés a la ciència i la cultura. Les accions per a la defensa i recuperació del medi ambient varen obtindre resultats espectaculars. En 1987, menys d’un terç de la població valenciana disposava de serveis de depuració d’aigües residuals. És a dir, milions de litres d’aigua contaminada arribaven sense netejar a la mar i als nostres rius. El plans d’actuació del Govern socialista a la Generalitat permeteren, amb fortes inversions, que en 1995 l’aigua depurada arribara a prop del 80%. Tot això va suposar un augment importantíssim de la qualitat de les nostres aigües. Ja en 1994, la Comunitat Valenciana va obtindre 66 banderes blaves, que es concedeixen a les platges europees en òptimes condicions. El President Joan Lerma sempre ha tingut l’estima dels valencians. La seua etapa de Govern, plena de honradesa i austeritat, va suposar importants canvis per a la nostra Comunitat. El Govern socialista a la Generalitat Valenciana va acomplir el seu paper d’impulsar les condicions per al desenvolupament econòmic, però treballà sempre pel benestar de la majoria i per a fer realitat la igualtat d’oportunitats per a tots el ciutadans.

El 25 de juny de 2015 el PSPV torna a la presidència de la Generalitat de la mà de Ximo Puig. Amb el recolçament de Compromís, Ximo Puig es va convertir en president de la Generalitat, acabant amb dos dècades de govern del Partit Popular.